No juguem — En memòria de Samuele Previtera.

El ciclisme no és un joc. No pots jugar sobre una bicicleta si portes un dorsal a l’esquena, i això és vox populi. Ningú considera el ciclisme un joc perquè, malgrat el seu component tècnic —que és el fa que altres esports també siguin considerats jocs—, l’únic que es juga un ciclista és la seva vida.  

​En bici, un accident et pot sorprendre en moltes situacions diferents: per un error tècnic entrant a una corba a 80km/h enmig del pilot, per un cotxe que s’ha saltat el cordill policial —que moltes vegades és insuficient— i apareix en mig d’una competició a trànsit tallat, entrant a un encreuament amb preferència entrenant perquè un borinot ha decidit no cedir-te el pas, amb una porta d’un cotxe aparcat que s’obra de cop, anant a buscar el pa amb la teva parella i els teus fills, o en qualsevol altra situació quotidiana que un corredor ha de gestionar cada dia.

​Normalment seguim amb la inèrcia de l’adrenalina i interioritzem tant aquests moments que ni deixem que agafin importància en la nostra rutina, perquè si haguéssim de donar-los rellevància, ens passaríem la vida queixant-nos de coses que no podem ni controlar.

​El que sí que podem controlar, és la nostra conducta. No em ficaré en si la legislació vigent protegeix els ciclistes —perquè clarament no ho fa— vers els altres vehicles, però és clar que cadascú té l’obligació de calcular constantment tots els riscos que pot assumir, controlar què està passant en tot moment en el seu entorn i no posar-se en perill ni ell mateix ni a ningú que l’envolti. I alhora, el ciclista té també l’obligació de voler aprendre’n sempre més, de pilotar la bicicleta amb millor tècnica a cada entrenament, d’aspirar a ser un individu amb el seu vehicle per tal que, quan hi hagi imprevistos —perquè, malauradament, n’hi haurà— tingui recursos suficients com per resoldre’ls sense generar cap situació de perill nova.

​Suposo que justament per això és tan frustrant veure com, a vegades, amb tots els factors que un corredor pot tenir en compte controlats, es cometen errors de qualsevol tipus que resulten fatals. Clarament aquesta setmana pensem tots amb el Samuele Previtera, corredor italià de dinou anys que ha perdut la vida en una caiguda fatídica al Giro Valle d’Aosta, una de les proves sots-23 més prestigioses del calendari; però no ens podem oblidar de tants i tants companys de professió i pilot que han mort en condicions similars: l’André Drege, la Muriel Furrer, el Gino Mäder, el SuleimanKangagi, l’Estela Domínguez o el Bjorn Lambrecht són només les pèrdues més recents que el món del ciclisme internacional ha hagut de lamentar.

​És impossible no preguntar-se si els propers serem nosaltres, és impossible no estremir-se en recordar tantes i tantes caigudes que hem patit, és inevitable també haver de reconduir la imaginació des d’un escenari fictici al desenllaç final en empatitzar amb tots els familiars i coneguts de les víctimes.

​La sensació de perdre el control de la bicicleta a més de cinquanta quilòmetres per hora és molt difícil d’explicar. Tot passa molt de pressa i alhora ho veus en càmera lenta. El sospir simultani a la clavada de frens és una sensació horrible que no desitjaria mai a ningú, però que tots hem acabat vivint en algun moment o altre. Els instants eterns de vol abans d’impactar contra el terra són la paradoxa més cruel que un ciclista ha d’afrontar durant la seva vida.

​I malgrat la impotència, hem d’agafar la bicicleta cada dia perquè quedar-se al sofà és deixar que guanyin les pors. És convertir el ciclisme en un joc i fer que totes les vides que la vessant més sàdica del nostre esport ha segat siguin en va.

​El ciclisme és un esport dur, difícil i amb un risc molt alt. El preu que paga un corredor sempre és més elevat del que hauria, però el moment de veure un company i amic alçar els braços celebrant una victòria, de compartir recorregut amb gent que admires i que esdevenen coneguts i, amb sort, amics, de la il·lusió d’un nou repte esportiu o d’un projecte convincent, a vegades, atenua una mica la vessant monstruosa i fosca que enferotgeix tot el que envolta aquelles dues rodes que, per desgràcia, mai seran un joc.