La sort —o dissort— dels campionats nacionals

Un campionat d’Espanya és la prova més important de l’any per qualsevol corredor amateur.

És la classe de cursa que, d’anar bé, et pot fer signar el teu primer contracte professional només creuar la meta, que t’obliga a portar els colors nacionals durant tot l’any i en totes les proves de la teva categoria i que, en definitiva, pot fer que s’enlairi una carrera.

Els nacionals sempre venen carregats de desgràcies per la majoria de corredors del pilot, i és difícil saber veure que, si bé és un dia que pot fer que la teva carrera professional agafi volada, no implica que de tenir un mal dia acabi soscavada. De la vora de dos-cents ciclistes que comencen la prova, es poden comptar amb els dits de les manes els que poden sortir d’allà amb un resultat que avali la satisfacció que puguin sentir en acabar la prova. El més habitual és tenir un mal rendiment, i són pocs els afortunats que poden gaudir d’un gran resultat en un dels dies més cotitzats de l’any.

Els ciclistes estem acostumats a perdre, i un corredor sol tenir més dies dolents que no pas bons, però és possible que degut a la pressió afegida en una data tan assenyalada per tothom la ressaca emocional d’una mala cursa ens afecti més del que hauria.

És per això que cal agafar perspectiva i entendre que no estem sols i que formar part de la norma no és ni motiu de vergonya ni d’escarni, és frustrant que els resultats no s’adeqüin a les nostres ambicions però un resultat no representa ni el nostre estat de forma, ni el nostre rendiment habitual, ni les nostres capacitats: un resultat aïllat només representa la nostra actuació durant aquell dia aïllat.

L’altra cara de la moneda és una felicitat irresistible que ens manté radiants com mai. D’una manera senzilla, com si tot passés com ha de passar, vencem el patiment, arrepleguem els fruits de tota aquella feina feta a l’ombra, i s’esdevé el resultat desitjat. De cop i volta, la roda dentada gira sense gairebé fricció i la cadència accelerada dels seus coixinets reflecteix la bellesa del poder gaudir del moment adequat.

Els que han hagut de patir la cara B de l’esport son els que més han d’aprendre dels afortunats que surten victoriosos d’una fita com aquesta; rendir és una conseqüència de gaudir i saber gaudir també de la manera que un rival té de gestionar la victòria és clau per entendre com donar la volta a una situació menys favorable.

Tot i que els campionats nacionals siguin dades tan assenyalades, saber extreure bellesa de la incertesa i criticisme de la bonança és també el que ens apropa a la victòria independentment de la cara de la moneda que ens hagi tocat viure. Saber gaudir d’un cap de setmana de ciclisme en majúscules vol dir aprendre a veure tot el bo que hi ha en el dolent i a analitzar allò que no ens ha acabat d’agradar d’una bona actuació, gestionar la pressió que envolta qualsevol objectiu important i trobar punts de connexió entre el que ens afavoreix o que ens perjudica el nostre propi rendiment.