La perspectiva del pilot

Veure una cursa des de fora fa impressió. Veure un pilot format per dos-cents ciclistes passar a més de cinquanta quilòmetres per hora mentre estàs aturat al costat de la cuneta sol ser una experiència que no deixa indiferent a ningú no mimetitzat amb el món.

Canviar de punt de vista et permet deixar de veure el pilot en estàtic per adaptar-te a veure la vida a la mateixa velocitat que ho fa un corredor. Formar part del pilot, encara que sigui des del cotxe, és una manera d’enfundar-se en un maillot i posar-se un dorsal a l’esquena sense haver de ni enfundar-se en un maillot ni posar-se un dorsal a l’esquena.

Anar al cotxe és viure l’equilibri estressant del pilot com un agent passiu: formar-ne part però sense que res canviï sense la teva presència, per tant, gaudir de la permeabilitat que té qualsevol integrant del grup però amb el privilegi de poder desconnectar momentàniament de la tensió i de viure el ciclisme sense haver de revolucionar el teu cor —tan sovint.

Entendre el paper del cotxe d’equip i de la fila de cotxes pel desenvolupament d’una carrera és clau per entendre el ciclisme de carretera en totes les seves vessants: saber que hi ha un individu donant ordres —normalment— a través d’un auricular als corredors per tal que la tàctica d’equip surti rodona és essencial per empatitzar amb el patiment que —igual no— veiem per la televisió quan hi ha una etapa plana i ens adormim fent la migdiada mentre veiem el Tour.

Conviure amb el responsable de la tàctica de cada equip és aprendre de ciclisme de la manera més immersiva possible, anar al cotxe vol dir tenir l’oportunitat de veure (i viure) com es treballa des de fora però alhora des de dins en una cursa per tal que tot surti segons el pla establert. La Clara i la Dana, dues membres de nucli, van poder pujar al cotxe de l’Equip EBS la passada gran clàssica Terraferma, a Sucs, i van poder viure (i veure) com es va desenvolupar la prova des d’una perspectiva diferent.

Entenent aquest rerefons, les fotografies que la Dana i la Clara van fer de la cursa tenen una narrativa artística diferent. És clar que són imatges captant moments de la jornada com tantes altres, però parteixen d’una premissa clara i d’una intencióestètica concreta: el seu reportatge no és només una crònica visual de la cursa, és un recorregut a través de les lents de la seva càmera de totes les sensacions i emocions que un corredor viu sobre la bici captades per algú que no només participa de l’acció de la cursa des de dins, sinó que alhora, les fotògrafes, es posen momentàniament en la pell d’aquell que té la trajectòria suficient per dirigir l’orquestra des de darrere.

Veure una cursa des de fora fa impressió, però gràcies a que la Clara i la Dana van accedir a venir a explicar les històries d’una prova de rànquing nacional des de dins a través d’imatges retratant-les, tothom pot saber quina impressió fa això de viure una cursa des de dins.