El memorial Valenciaga des d’un sprinter

El Joan Cadena és un dels sprinters consagrats del pilot català. Tothom sap que si la carrera es resol en una volata massiva la seva roda és una de les que cal tenir en compte per tal de lluitar per la victòria de la prova.

Ara bé, de cara a una cursa de la Copa d’Espanya enfocada específicament alsescaladors, quin és el seu paper? L’hem vist treballar en les aproximacions als ports per entrar amb tot el pilot enfilat i el seu equip, el High-Level Gsport, ben col·locat. Tot i ser un gran actiu de cara a la labor d’equip quan la cursa no s’ha endurit excessivament, per circumstàncies d’estratègia el Joan va poder gaudir del Memorial Valenciaga, la prova de Copa d’Espanya més important entre els escaladors amb diferència, sense cap tipus de pressió per treballar: no hi havia aproximacions difícils a les ascensions i la duresa no es concentrava fins la part final del recorregut.

Amb llibertat per filtrar-se a la fuga del dia i amb el xip enfocat per agafar el tall bo, el Joan va sortir preparat per gastar cartutxos en la seva missiva. Per sort o per desgràcia, no va ser l’únic amb ganes d’anticipar-se als moviments dels favorits, i la primera hora de la prova va ser un infern d’estrebades i de talls endiablats que no acabaven de fructificar.

El resultat d’aquest bàratre d’atacs davant un pilot gairebé ignífug va ser un grupet diferenciat del pilot amb un corredor del High-Level Gsport, Emilio Llopis, per davant i Joan Cadena en un petit grup perseguidor que acabaria fent contacte amb els fugats. Amb l’escapada consolidada —i un carregador com a mínim a la meitat— l’èpica estava servida: podria la desena de corredors capdavanters mantenir el pols al pilot fins la línia de meta? O aquella fuga estava destinada a servir d’actiu de cara a reforçar els moviments dels corredors designats per disputar la victòria?

Al final, i després d’una aferrissada lluita, el ritme dels escaladors del pilot va ser suficient per buidar els carregadors dels bandolers fugats i coronar César Pérez (Finisher) com a vencedor absolut del dia, marcant una jornada on el caràcter ofensiu —ja fos per darrere o per davant— va ser el protagonista, cosa que escenificava, un cop més, el valor d’adoptar una mentalitat afí a l’hora d’afrontar les dificultats en la ruta.